COM SENTO L'ENSENYAMENT DE LA LLENGUA?

Amb el temps m'he adonat que ensenyar llengua és una tasca complexa. No només pels continguts que cal treballar, sinó també per la realitat que vivim actualment a les aules. Cada vegada són més diverses i és habitual trobar-nos amb alumnat que necessita atencions molt personalitzades per avançar en el seu procés d'aprenentatge.

La llengua requereix temps, constància i sistematització. Per adquirir-la amb solidesa, l'alumnat necessita oportunitats repetides per llegir, escriure, parlar i reflexionar sobre la llengua de manera significativa. No n'hi ha prou amb activitats puntuals o propostes aïllades.

Tanmateix, sovint aquesta necessitat xoca amb la realitat del dia a dia. Els continguts són amplis, les demandes educatives cada cop més diverses i les escoles incorporem projectes, activitats complementàries, sortides, celebracions i moltes altres experiències enriquidores que també formen part de l'aprenentatge.

En aquest context, el treball sistemàtic de la llengua corre el risc de quedar diluït. I és aquí on apareix una preocupació compartida per molts docents: com podem garantir que l'alumnat desenvolupi una bona competència lingüística si no disposem del temps i la continuïtat que aquesta necessita?

Ahir vaig compartir aquesta reflexió a Instagram i les respostes van coincidir en molts aspectes. Alguns docents destacaven la manca d'hores dedicades a la llengua. Altres parlaven de desmotivació, de falta d'interès, de la dificultat per connectar determinats continguts amb la realitat de l'alumnat, de mancances de base, en referència tant al vocabulari en català com a estructures bàsiques, que s'arrosseguen curs rere curs.

A partir d'aquestes reflexions, de vegades tinc la sensació que hem confós innovació amb acumulació.

Afegim propostes, projectes, celebracions, productes finals i activitats molt atractives, però sovint costa trobar temps per fer allò que sabem que funciona: llegir, escriure, revisar, conversar i tornar-ho a fer.

I la llengua, com qualsevol aprenentatge complex, necessita precisament això: temps, pràctica i continuïtat.

Davant d'aquesta realitat, cada vegada estic més convençuda que la solució no passa necessàriament per afegir més activitats o més projectes, sinó per recuperar espais de pràctica sistemàtica de la llengua: petites rutines diàries, moments de lectura, treball explícit del vocabulari, revisió de textos, conversa i escriptura freqüent... Activitats senzilles, fins i tot repetitives de vegades, però que permeten consolidar aprenentatges i crear una base sòlida sobre la qual construir.

Potser la pregunta no és què més podem afegir, sinó què no podem deixar de fer. I, si hi ha una idea que cada vegada tinc més clara, és que la llengua necessita tornar a ocupar un espai central, quotidià i sistemàtic dins les nostres aules.